Miki y Sapo
JULIÀ
GUILLAMON
//
Ketchup - Novela
Un
regocijante y vívido retrato
de la
juventud actual en el
extrarradio barcelonés
protagonizado
por personajes de carne y hueso.
“Àcida, arriscada, compromesa, moderna, valenta”, reza la
propaganda, que invoca
Transpotting
e
Historias
del Kronen. A pesar de esta apariencia oportunista,
Ketchup
de
Xavier Gual
(Barcelona, 1973) es un libro
interesante, con una virtud principal que lo sitúa muy por encima de otras
novelas catalanas de ahora: unos
personajes de carne y hueso que, a partir de
unos diálogos verosímiles y fluidos, llegan a imponerse en la
imaginación
del lector. Miguel Hernández, Miki, lleva un tatuaje en el brazo con un corazón,
y un cigarrillo
detrás de la oreja. Tiene una novia que se llama
Sandra, de las que
enseñan el tanga pero no se dejan tocar
ni un pelo. Santiago Poveda, Sapo: su padre
es policía secreta. Se siente fascinado por unos amigos, skins
neonazis,
que se dedican a perseguir a travestis, yonquis y traficantes. Un día lo
llevan al campo del Barça.
A su alrededor, Lorena, que liga con un lechuguino, y
Vicenç Argelaguer, Vinagre, el chico pijo de familia
desestructurada: Miki le
vende las pastillas y en un momento de despiste le pilla el Buggy para ponerlo a
toda
velocidad por la autovía, sin carnet. La novela alterna diálogos y
sermones. El profesor, el gurú, el skinhead,
la pornostar de un cásting, el president de
la Generalitat y la directora de un centro de estudios (vía marketing
postal), las
instrucciones del videojuego, la madre, un policía que le detiene por mear en la rueda
del coche
patrulla y el universitario bisexual que acaba de llegar de Ibiza, se
dirigen a Miki para arreglar-le la vida. Estas
piezas revisten un tono sociológico.
Introducen informaciones
sobre el fracaso escolar, el sexo, las drogas,
la
violencia o la inmigración, que no siempre están argumentalmente justificadas (son, en
general, demasiado
largas, con giros forzados para hacer aflorar los
distintos temas). Los fragmentos de la defensa del abogado
salpican los diez capítulos:
sirven de complemento a estas peroratas y dan a entender que la cosa acabará
mal. Los diálogos describen con gran economía de recursos ambientes y
situaciones: una escena en la
oficina de empleo, la primera bronca con Sandra, una
tarde en el bar (con un montón de pastillas metidas
en un frasco de olivas),
un viaje en metro camino del estadio, los problemas de erección de Miki en un
improvisado plató, una sesión con la videoconsola de Vinagre (con un juego de
matar terroristas), una
cena en McDonald's en la que Sandra acaba pidiendo el
menú infantil, unas compras–y cine– en el shopping
Polígon Center, el
viaje en tren hasta la discoteca del extrarradio y el barullo final, con las
pastillas rodando
por la pista y Sandra mandándole a Miki un SMS: “OBLIDA'M”. La
novela tiene un desarrollo convincente y
un final bien trabado, humor,
muchos detalles de observación excelentes, y un hormigueo de vida
que falta
en muchos otros libros. Quiero
decir que por más que Miki y Sapo son un desastre y su conducta injustificable,
Gual los dibuja con cariño, incluso cuando actúan de manera irracional o se ponen violentos.
A menudo se
valora más la aparición
de un nuevo autor por el discurso de una noche de premios que por la obra propiamente
dicha. Pasa todo lo contrario con Ketchup (que dedica una buena
parte de sus páginas a reírse de las
pequeñas
verdades que mantienen el orden del mundo): la puesta en escena gustará más o menos (a mí me
parece hasta
cierto punto disuasoria, porque encasilla el libro en un género de moda), pero
la vida del suburbio
está extraordinariamente bien retratada, mediante un recurso, infrautilizado en la literatura actual,
que Gual
maneja con destreza y soltura, como un escritor de verdad.
Apoyándose en diálogos verosímiles,
Gual dibuja con cariño
las tropelías de dos amigos descerebrados
Roda
de premsa de 'Ketchup' amb Mathew Tree i lectura dramatizada amb
la companyia De la Crem
3XL /
K33 (Televisió de Catalunya)
"Ketchup",
Xavier Gual
Diuen
que avui dia els joves tenim de tot, però i un rumb? El Miki sembla
condemnat a perdre's pel camí.
El Miguel Hernández té nom de poeta, però
està condemnat a no ser recordat mai, com molts altres Miguel Hernández,
i per fer-se diferenciar es fa dir Miki, però sembla que això no és
suficient per fer-se una personalitat, fer-se un mateix. El Miki forma
part de la generació Ketchup, una generació de joves perduda com
moltes altres generacions, però sense ser conscient de ser-ho.
El Miki podria ser qualsevol noi de l'extraradi de Barcelona, qualsevol
als quals des de la televisió, la publicitat, els adults en particular
i la societat en general han venut la moto dient-los que tot va bé, que
viuen en un entorn idíl·lic en què es compliran els seus somnis de
ser important i tenir tot el que vulgui sense haver de moure un dit, però
que si no ho aconsegueixen serà culpa seva i només seva. Com a les
cartes impersonals d'una escola a distància: "Sap què és el que
diferencia un triomfador d'un perdedor?" o les del govern quan el
Miki arriba a la majoria d'edat i li volen fer creure que pot
"orientar i decidir el futur del seu país" amb un vot.
A primera (i a segona) vista, el Miki és un macarra de barri, envoltat
d'altres macarres com ell: el Sapo, el Macaco i el Vinagre, aquest últim,
un pijo.
El Miki no s'acontenta amb el que té, pensa que si aconsegueix tenir un
cotxàs arribarà a algun lloc i que guanyarà molts diners per
aconseguir-ho traficant amb pastilles. Tot mentre es droga amb tot tipus
de substàncies i freqüenta la companyia de grups neonazis per poder
encaixar amb algú i donar les culpes als altres de les seves desgràcies,
però el Miki no va a cap lloc, està totalment perdut.
A Ketchup, l'última novel·la de l'escriptor Xavier
Gual es mostra la realitat descarnada de la joventut de molts
barris que sembla abocada a no sortir mai del seu abisme particular. El
protagonista és el Miki, però al llibre també trobem monòlegs de
persones que han tingut part a la vida del Miki: la seva mare, un líder
neonazi, un traficant de drogues... però sobretot destaca el parlament
desesperat, fastiguejat i sincer del professor que vol ensenyar a qui no
vol ser ensenyat i dóna un missatge que, malauradament, no serà
escoltat: s'ha de ser conscient de la pròpia ignorància per poder
escollir un camí i que la vida no se't mengi.
12 de juliol
AVUI
Radiografia de la marginalitat Laura
Castillo
Narrativa
Ketchup
Xavier
Gual Columna.
Barcelona, 2006
"Quetxup: salsa elaborada a base de polpa concentrada de tomàquet
condimentada principalment amb vinagre, suc de llimona, sucre i sal".
Batejada amb el nom d'aquesta salsa embafadora que a tot dóna el
mateix gust ens arriba la darrera novel·la de Xavier
Gual, una visió
literària sobre la buidor, el desassossec i la violència dels joves de
l'extraradi barceloní. I com la mateixa salsa succedani del tomàquet, el
relat de Gual
resulta avinagrat, perquè ens obliga a encarar una realitat que no té
res a veure amb els happy ends, àcid en la seva radiografia dels
joves i, alhora, amanit amb dosis d'humor que ensucren la crítica social.
Nascuda dels viatges en trens de rodalia, la història de Ketchup
se situa en un espai metropolità sense identificar, en una plaça que
podria existir a qualsevol de les ciutats que envolten Barcelona. També
el protagonista, en Miki, amb les seves bravates i la seva inseguretat crònica,
el podríem trobar en molts dels joves que diàriament encreuen mirades i
cops de colze per entrar als vagons dels trens de rodalia.
Amb un format molt cinematogràfic, l'autor ens mostra escenes de la
vida d'aquest jove marcat pel desencís, la marginalitat i la manca d'un
projecte de futur. El pes de la narració, però, recau en les paraules
del mateix protagonista. L'objectiu, com apunta Gual, és "deixar parlar aquells personatges que ningú
no escolta". Precisament aquest és un dels mèrits de Ketchup,
atrevir-se amb l'argot en català per plasmar els diàlegs, molts cops
tocant l'absurd i la incomunicació, dels protagonistes.
Xavier Gual,
però, no abandona tampoc el monòleg interior que ja havia assajat amb el
recull de contes Delírium trèmens i l'utilitza per donar veu a
l'elenc de personatges que envolten la vida del Miki: la mare que pateix
els maltractaments del fill, el professor a punt de perdre l'esperança,
el camell que li passa la droga, l'actriu porno obsessionada pel
glamur i els nazis que atemoreixen immigrants i pidolaires, entre d'altres.
En aquests llargs monòlegs i reflexions és on Gual
aprofita per intentar comprendre el protagonista i el seu entorn, alhora
que en fa una crítica social.
Curiosament, tot i que se n'ha parlat molts cops del desencís de les
generacions d'avui dia, de la violència, de l'augment dels grups neonazis,
de la manca de futur... no hi ha gaire literatura en català sobre el
tema. Xavier Gual,
mogut pel que anomena el seu "esperit de tafaner" ja ho va
intuir el 2002, quan va encendre's l'espurna del que avui ja és Ketchup: una novel·la que posa sobre la
taula alguns dels càncers que corquen la nostra societat.
14 de setembre
Diari de Sabadell
(entrevista)
—De veritat escriu al
tren?
—Al tren hi he escrit, en una llibreta, a mà, la primera versió de
dues novel·les.
—Com es concentra amb aquell batibull?
—Era una hora i quart de viatge en Renfe, el trajecte de Barberà a
Mataró amb canvi a Plaça Catalunya. L’he fet durant sis anys i cap a
les 10 del matí és força tranquil.
—S’hi inspira?
—Sí. El que jo he vist en els trens de la Renfe té part de culpa d’aquest
Ketchup.
—Viatge ferroviari iniciàtic?
—És que el tren l’agafo per tot. I molts divendres i dissabtes al
vespre hi he vist d’adolescents molts colocats i més o menys violents
que tornen de la Zona Hermètica.
—Què fan?
—Escenes dantesques, vagons plens de fum i crits, trencadisses, pedres a
la via... alguns van fins a dalt de pastilles i alcohol i han de ser a
casa per sopar a casa. I a les 12 el segon torn, els del botellón.
—Tot això és Ketchup?
—Això i també és un skinhead que vaig conèixer fa anys. Em va
impactar la manera absurda que tenia d’arriscar-se.
—Això és el lema del llibre, no?
—Ho diu un dels protagonistes: «o formes part del ramat o caus pel camí
i mors».
—Tan salvatge era el seu amic?
—Molt. Entrava als cotxes per la finestra i als bars només mirava amb
quí es podia ficar.
—I si entrava un negre?
—Ui! Quan entrava un negre, un magrebí o un sudamericà ja ens posavem
tots a suar perquè segur que els hi deia alguna cosa.
—Encara el veu?
—No. Vaig deixar de sortir amb ell perquè allò era jugar-se la vida.
En qualsevol moment començaven a saltar botelles.
—Que se n’ha fet?
—Ni idea, li he perdut la pista. L’últim que vaig saber és que havia
fet un atracament. Potser és a la presó, potser s’ha reciclat... Jo
crec que deu ser mort.
—El seu llibe té un missatge?
—Sí. Hem d’aprofundir en l’educació. Només l’educació pot
ajudar-los.
—És que una persona culta no és violenta?
—Culta no vol dir educada. Alguns universitaris del meu llibre no queden
gaire bé.
—Llavors?
—A la pel·lícula American History-X de l’Edward Norton es veu ben
clar com un neonazi comprén l’estupidesa de la seva vida quan
comparteix cel·la amb un home negre. Aquest es va educar a la presó.
—Poden ser violents els fills de papà?
—Ja ho crec. A Ketchup en surt un que ho fa només per divertir-se. I
els líders hooligans de Barça i Espanyol són de casa bona.
—O sia que allò de la família desestructurada...?
—Acostuma a ser cert.
—El protagonista Miguel Hernàndez es podria dir Miquel Puig?
—En el context que jo descric en el llibre, difícilment.
—Doncs el seu llibre només es publica en català.
—I prou que m’ha costat escriure’l així. Ha estat una dificultat
afegida. Però ja estic buscant editor en castellà.
—El nacionalisme català és menys violent?
—Si és radical és igual de violent.
—Hi ha skins bons i skins dolents?
—Hi ha els red skins que, socialment, són menys conflictius. No estan
en la guerra racial ni volen la neteja ètnica, però en les guerres
territorials de bandes de barri sí que hi són.
—Creix o decreix la violència al carrer?
—Creix
i s'ha de fer alguna cosa ja! Se sap qui són o sia que fer-los un rentat
de cervell no seria tan difícil. Fer-los conviure amb gent d'altres races.
—El seu llibre relaciona tunning amb violència?
—No directament. Però tot són maneres de cridar l'atenció.
—Ja estem a punt per un partit d'ultradreta populista?
—Es
retarda perquè en el PP ja hi ha un nucli molt dur. Però arribarà.
Comencen pels ajuntaments i van creixent poc a poc.
—Que Déu ens agafi confessats. (Text
i foto: VÍCTOR COLOMER)
.jpg)
foto: Xavier Cervera
poligonman1@msn.com