Paranoia crítica número 20 

  M’acusen de ser un àvid de dòlars, i tenen raó. De fet, segueixo les passes del gran Ramon Llull, que assegurava que qualsevol matèria vulgar es podia convertir en or. Doncs jo, senyores i senyors, ho he aplicat fins a les darreres conseqüències. Sóc un geni, un exemplar únic, i no sé com la gent pot viure sense ser com jo. Massa intel·ligent per ser bon pintor! Escriptor, hauria d’haver estat! O millor encara, poeta! Y esto lo diré en español porqué Bretón rima con cabrón, dormilón y ma-ri-cón. Sueño con aspirar todo el aire que contienen las Meninas mentre contemplo centenars de garotes plenes d’esperma que en explosionar formen una imatge onírica que recorda la cosidora de Vermeer. I la gent que em mira ho sap, sap que aquí tothom ha de ser el meu esclau, com jo ho sóc de la galàctica Gala, que me la menjaria com si fos una oliveta russa. De l’oli que em regalimaria de les comissures dels llavis hi vindrien mosques sibarítiques que recollirien gota a gota el nèctar dels déus, per així poder ferrar uns ous oscil·lants penjats de forques metafísiques. Una vegada s’hagués consumat l’acte, com sobrevingut per un sobtat orgasme, amb l’energia incommensurable de Hitler, cridaria enfollit: Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics... I en acabat uns elefants aràcnids expulsarien de la trompa una font de champagne rosat en el castell mortuori de la vella lleona. Seria el moment més sublim del surrealisme, al mateix nivell que la bomba atòmica i l’àcid desoxiribonucleic!  

Capítol 1.

  El gran mestre estava submergit en les seves paranoies nocturnes, recordant els seus grans discursos quan, de sobte va alertar-se. Alguna cosa el va fer aixecar el cap dels coixins. De seguida els ulls caiguts i llagrimosos van canviar lleugerament d’expressió. Més enllà de la barana del llit només hi veia el contorn de la tauleta amb el canelobre, la calaixera de la seva dona i l’ostentós mirall de plata. Va pensar que potser s’ho imaginava i es va deixar anar novament sobre els coixins, resseguint els quatre costats del baldaquí. Va aclucar els ulls a poc a poc per retornar a les seves visions. Però des de la porta que donava al saló del piano va notar com s’atansava una ombra, lenta, silenciosa, però perceptible en l’aire resclosit de l’habitació. Va suposar que seria la infermera que regularment el venia a molestar. Intentaria fer-se l’adormit només per fastiguejar-la, va pensar. Però fos qui fos s’havia palplantat davant seu com una presència desafiadora. En va notar la respiració excitada. Això el va fer dubtar sobre les seves intencions. Amb la por, la mà dreta el va trair amb una tremolor incontrolable. No es va atrevir a obrir els ulls. Va fer veure que es removia entre els llençols per si així aconseguia incomodar l’estrany. Després va grunyir unes paraules indesxifrables i va escoltar atentament. La respiració persistia. El visitant seguia allí, impertèrrit, a prop d’ell, sense moure’s ni un sol mil·límetre. Era clar que l’estava observant. Per un moment va creure que seria l’esperit de la seva dona. Des que es va quedar al castell estava convençut que una nit es presentaria davant la seva decrèpita figura amb el vestit vermell amb que l’havien enterrada a la cripta, dos pisos més avall d’on era ell. Hi va rumiar i ho va trobar aterridor. Com que no suportava allargar més aquella situació, va obrir els ulls per descobrir de qui es tractava. El seu tors va agafar embranzida, incorporant-se amb un cop de geni. Llavors va comprovar que, efectivament, hi havia algú als peus del llit. No era la seva dona, ni cap infermera, ni cap dels seus secretaris o treballadors. Era una figura totalment desconeguda, embolcallada amb una túnica negra, la presència de la qual el va paralitzar.

-Qui sou? –va murmurar amb un fil de veu.

La figura va avançar una passa i va agafar la barana amb les dues mans.

-Mestre, perdoneu la intromissió. –va pronunciar les paraules en veu baixa, ocultant el rostre.

-Deixeu-me! Marxeu d’aquí!

Dominat per l’horror, va tentinejar amb la mà per sota el llit fins que va topar amb l’interruptor del servei que tenia fermat amb pinces a la màniga de la bata. El mestre el va prémer repetides vegades, fins al punt de fer-ne sortir guspires elèctriques que van prendre lleugerament els llençols.

-Heu d’escoltar la meva història! 

-Sou la mort?

L’home va dubtar uns segons.

EL CAMÍ DE L’ENIGMA

  Quan el tren es va aturar a Llançà, instintivament vaig tocar-me l’amulet de la butxaca. Després vaig baixar del vagó amollant els peus en els dos graons que conduïen a l’andana, fent força amb els braços per recolzar l’equipatge a l’esquena. Quan el tren va reprendre lentament la marxa en direcció a Portbou el meu amic em va cridar.

-Guillem Cabrera, ets tu?

-Hèctor! –vam mirar-nos de dalt a baix i ens vam abraçar. –Estava a punt de trucar-te. Em sabia greu que m’haguessis d’esperar.

-No et preocupis. Vine. –em va agafar la bossa com si ell fos més home que jo. –En cotxe són cinc minuts. –va dirigir-se cap a l’aparcament de darrere l’estació i el vaig seguir. –Com ha anat el viatge?

-Bé. He dormit una estona. –en realitat l’insomni em torturava des que sabia que ens veuríem.

-Mestre. Heu d’escoltar la meva història!

La veu d’aquell desconegut el va retornar al present. Va aixecar el cap dels coixins i va observar la silueta de l’home que l’observava rera la barana del llit.

-No hi sóc... No vull veure ningú! –i va alçar lleugerament la mà de sota el llençol per mostrar-li l’interruptor. En honor a la veritat, feia temps que dubtava de l’eficàcia d’aquell petit aparell que en dèien pera. Tenia el costum de divertir-se sàdicament prement-lo a totes hores, tan de dia com de nit. Al principi sonava un timbre persistent que aconseguia enfollir a les infermeres. Després el van substituir per una llum que s’encenia i s’apagava. També l’utilitzava a totes hores, de tal manera que sovint el desconnectaven. Tot i així ell persistia fins que de les guspires es fonia el comandament i l’havien de canviar.

-Mestre. Heu d’escoltar-me. No tinc gaire temps. –el desconegut semblava intimidat per la possibilitat que algú el descobrís.  

-Qui us envia? Sou un dels amants de la meva dona? –va mormolar sense esma. –O sou un fantasma? –va somriure per dissimular la por.

-No sóc cap fantasma, mestre. Sóc una persona de carn i ossos que us necessita veure.

El geni hauria preferit que aquella situació hagués tingut un punt d’irrealitat amb el qual hauria disposat de més recursos. L’evidència que era ben despert i que aquell desconegut era físicament allí el va enfurismar.

-Marxeu. No vull visites.

-He vingut altres vegades però mai m’han deixat entrar. No he tingut altre remei que presentar-me d’amagat. –l’home es va desempallegar d’una túnica que va deixar sobre la butaca blava. –Als vostres homes de confiança segurament no els interessa que sabeu el que us vinc a explicar. –va abaixar el cap i no es va atrevir a mirar-lo als ulls. -No us he mentit pas, sóc, realment, part de la vostra vida secreta.

El geni va trobar de mal gust que aquell desconegut s’apropiés del títol del seu llibre més famós simplement per impresionar-lo. Va alçar el cap en un intent d’incorporar-se i escoltar-lo.

TRISTANY FOLL (PER UNA VISIÓ PERTURBADORA A LA PLATJA). 

  Vaig examinar-la tot just el meu peu es va enfonsar a la sorra. Primer en general i després, aprofitant que encara no ens havia reconegut, els pits. Vaig clavar els ulls en aquells mugrons turgents, d’aurèola ample i fosca, que eren un plaer pels sentits més infantils i inconfessables. Me’ls vaig imaginar estirats de costat, vasculant sobre la sorra, esperant una boca oberta i desitjosa, vessant deliciós nèctar com un manantial infinit. M’agraden els pits petits, i els d’ella ho eren prou com per cabre en la cassoleta de la meva mà. Ho confesso, m’exciten les dones andrògenes, perquè la seva ambigüitat em genera un misteri molt íntim.

La Vicky de seguida va identificar a l’Hèctor. Semblava a punt de recollir les joguines que la nena havia escampat. Ens va somriure.

-Aquí la tens. –va dir-me amb un copet a l’esquena.

Ella va ampliar el somriure i em va analitzar sense dissimular la curiositat. Segur que es va fer una idea preconcebuda de mi, de la mateixa manera que jo l’havia fet amb els seus quadres.

-Encantada. –l’accent encara em va excitar més. –Aquesta és la Charlotte. –la nena va aprofitar la situació per seguir jugant amb les pedretes.

De seguida ens vam fer tres petons a la manera francesa. Aprofitant la proximitat vaig olorar-la ben fort. Tenia el costum de fer-ho. No amb totes les dones, només amb les que m’atreien. Per exemple, quan caminava pel carrer i en veia una esperava el moment just en què els nostres cossos es creuaven per aspirar ben fort l’aire del seu pas. Si era de bona qualitat m’embriagava l’olor de la pell, com una fragància natural. Si no, quedava empudegat per un perfum car o barat, tant m’era, perquè la decepció era infinita. Amb l’olor les arrossegava mentalment al meu llit i m’imaginava coses que no es poden explicar. Però amb la Vicky tot això no m’era possible, sobretot perquè el marit i la filla m’estaven observant de prop.

-M’ha explicat que us vau trobar a l’aeroport de París.

La confessió em va demostrar, una vegada més, la capacitat d’engany de l’Hèctor.

-Sí, a l’aeroport... –vaig seguir la coartada. -Quina casualitat, oi? Mira que en surten d’avions al Charles de Gaulle, i vam tornar a Barcelona amb el mateix avió. Almenys feia deu anys que no ens vèiem.

-El Guillem s’estarà uns dies amb nosaltres. –l’Hèctor va reconduir la conversa abans no posés en perill els seus interessos dient-li a la Vicky coses que segurament ja sospitava. -Ja t’ho vaig comentar, ha de fer un estudi psiquiàtric sobre Dalí. Potser en sortirà un documental.

Vaig excusar-me amb el cap cot, lluny dels seus pits, com si el fet d’aprofitar el nom d’aquell personatge il·lustre fos una excusa ridícula o, en tot cas, massa frívola per alterar les seves vacances.

A ella la va divertir la meva vergonya.

-Adoro els surrealistes. –va confessar.

-Jo també.

-Vida, t’ajudo a recollir? –l’Hèctor no havia previst que ens relacionéssim tan de pressa i semblava neguitós per tornar a casa.

-Sí, ara marxem. Però potser ell es vol banyar.

Em vaig sentir sota pressió però també vaig aprofitar l’avinentesa per remullar-me, ni que fos entre la multitud que es repartien sàdicament la platja. L’Hèctor va suposar que la cosa no aniria per llarg i, sense fer comentaris, va doblegar la tovallola i se la va penjar de l’esquena, després va tapar un tub de patates i el va deixar a la bossa de la Vicky. Jo, mentre, vaig avançar ridículament cap a l’aigua, fent equilibris entre les pedres relliscoses que transparentaven uns peus blancs i deformats. Aquesta visió em va impactar enormement i m’hi vaig estar una estona mentre m’acostumava a la fredor de l’aigua. Com que al final l’Hèctor em va cridar l’atenció em vaig girar i, oferint-li el meu millor somriure, vaig preguntar a la Vicky si en sabia gaire cosa de Dalí.