encara
riuré
Va ser
fulminant. Amb la
meva fama de graciós només em va faltar mirar de reüll la meva
germana perquè -dins meu- explotés alguna cosa. No era culpa
seva. No sé de qui era culpa, però posar-se a riure precisament
en aquell instant no era el més oportú que podia fer. En un
primer moment vaig poder aguantar-me, però després una
pessigolla gegantina em va convulsionar de cap a peus. Allò era
pitjor que aguantar-se un esternut o que fer esforços per no
adormir-se. Perquè si t'adorms encara pots pessigar-te la cuixa o
intentar mantenir impertèrrits uns ulls de mussol. En canvi, si
et venien ganes de riure era molt fotut. Mortal, diria jo. I més
encara quan et trobaves al mig de l'enterrament de la teva àvia.
Sí, hi estava. Qualsevol ésser viu afirmaria -amb els ulls
tancats i amb el cor a la mà- que un enterrament no era el lloc
on preferentment els familiars venien a petar-se de riure, i a fe
de Déu que aquell rèquiem per l'ànima de la meva àvia no era
precisament un xou televisiu gaire engrescador. Ara que me'n
recordava, fins i tot em feia vergonya confessar-ho. La veritat
era que per dins m'estava petant, m'estava partint el cul de riure.
El pitjor de tot plegat era que l'estupida alegria tenia ganes
d'exterioritzar-se. Tenia ganes de poder esclafir una gran
riallada al mig de la sala. Tenia ganes de rebolcar-me per terra
amb les mans a la panxa. Podia semblar increïble, ja ho sé, i a
més demostrava un cert mal gust. De cara als altres -els vius,
volia dir- suposaria una demostració de la meva falta de
respecte. Per tant vaig decidir aguantar-me. No volia mirar més
la meva germana. Estava segur que a ella estava a punt de passar-li
el mateix que a mi. Feia un sorollet sord, com un "zub-zub"
enfosquit al final de la seva gola. Juraria que també es pixava
de riure, però ella ho sabia fer bé, perquè amb el mocador de
punta de ganxet es tapava la boca. I si en sortia un un soroll
estrany no semblava pas una rialla, sinó un lament amarg. Però
en realitat reia, n'estava segur. La punyetera s'ho estava passant
bomba mentre els altres es devien creure que tenia un gran disgust.
modus
vivendi
Doncs com anava
dient, els
viatges són bonics de fer si no tens por als perills que els
envolten. Què us he d'explicar. He de confessar que els que faig
sense la dona són els més emocionants. Així si em ve de gust
tenir una aventureta doncs... no he de donar explicacions a ningú.
Amb discreció, és clar. Sempre he tingut una visió molt liberal
del matrimoni. I que consti que no he estat mai infidel a la meva
dona. No, no, de cap de les maneres. Anar de putes, pagant, no és
deixar d'estimar-la. Vaja, jo ho veig així i crec que els que
estem aquí pensem tres quarts del mateix. Quan em gasto uns
bitllets del meu sou no és per falta d'amor, sinó per
complementar aquelles coses que la meva dona no em vol fer o no
és capaç de donar-me. Ja m'enteneu. Numerets. Però tot plegat
no és incompatible amb l'estabilitat d'un bon matrimoni. No me'n
vaig al llit amb la primera que passa, sinó amb professionals. En
canvi no m'agrada gaire que la meva dona surti sola o amb les
amigues. I que consti que li dic això perquè me l'estimo
moltíssim. Però com que conec com som els homes, si sortís sola
es podria trobar un paio cremat que me la violés. I pobre
d'aquest idiota. Si l'enxampés, encara que només fos mirant-se-la,
primer l'agafaria pels collons i després l'apallissaria fins a
deixar-lo en coma profund per la resta de la seva vida. Que no el
poguessin ni enterrar. Per això us predico que la dona l'heu de
protegir i tenir-la contenta encara que sigui a cops. Al final
aprenen a agrair-ho. [...] Com us deia,
doncs, el meu
cotxe és intocable. Només jo sé els diners que m'ha costat.
Molta suor del meu front, molts mals d'esquena, moltes durícies a
les mans. I per això n'estic orgullós. Val la pena sacrificar-se
per conduir una màquina tan cara i perfecta. Necessito notar
aquesta petita sensació de superioritat, encara que només sigui
dalt del cotxe. Perquè un tot terreny, com que és un trasto
cepat i voluminós, sempre impressiona la resta de conductors.
Normalment, quan em veuen venir volant, de seguida s'aparten. Una
vegada, però, vaig tenir un petit accident. Mentre que l'altre
cotxe va quedar fet una coca, el meu ni se'n va assabentar. Com
que la culpa va ser d'aquell gamarús, que em va tancar el pas, li
vaig perdonar la vida. Prou desgràcia va tenir de dur el cotxe a
desballestar perquè a sobre hagués de rebre els cops i els
renecs de la meva fúria. Pobret. Ara, això sí, em vaig fotre un
fart de riure davant de la seva cara d'imbècil. "Això és
la felicitat, cony!", vaig pensar. Per això us dic que amb
els diners no s'hi juga. Si tens diners ho tens tot. No fotem.
|
fumar
o no fumar
Volia
fumar, necessitava fumar, fumar era en aquells moments una qüestió
de vida o mort... més aviat de mort, perquè fumar era urgent, ho era
molt, moltíssim! Fumar era una cosa de ser o no ser, una cosa que
m'evitaria el rau-rau de l'estómac, el no sé què que tenia, aquella
ruqueria grossa, aquella salivera amarga que pujava i que baixava.
Fumar era un plaer; no poder-ho fer, una gran putada! I tot per dir
que ho deixava, tot per imposar-me tabús, tot per fer promeses
estúpides. Per què coi volia millorar la salut si després aquella
suor freda, aquell tremolor de mans, em deixava del tot inútil? I tot
plegat per no poder fumar... sóc l'hòstia!
xxsst!
Porca.
Estic segura que has marxat amb el meu marit. No m'empasso això
de les vacances a Santo Domingo. Bé, potser sí que hi has anat,
però sola no. Si no, com s'explica la coincidència? Com
s'explica que el meu Josep estigui fora de casa justament els
mateixos dies que tu? Porca, garsa, gata maula. Que m'has deixat
aquí tota sola. Podrint-me a l'agost en aquest pis que sembla un
forn. Entaforada en una caldera d'ebullició lenta però constant,
perquè les meves cabòries vagin fent el xup-xup amb el pas
agònic dels dies. En tot el punyeter edifici només hi ha la
senyora Pepita i jo. Sort en tinc, d'ella, i ella de mi. A la seva
edat i veure's així d'abandonada, mentre els fills deuen estar
remullant-se a la platja... Déu els hauria de castigar per
desagraïts. Pobra dona. Ja m'ho deia ella que això també em
podria passar a mi. I així ha estat. I tu no la saps llarga,
meuca refinada, que poc et deu haver costat engalipar al meu Josep.
No m'acabo de creure que ara -precisament- hagués d'anar a
Galícia perquè l'empresa el necessitava allí. No ho havia fet
mai. Normalment era el mes que demanava de vacances. No m'ho vull
empassar. Potser estan tots dos a Galícia celebrant el Xacobeo, i
menjant ostres afrodisíaques. Truja del dimoni! La senyoreta del
perfum perdut per l'escala, la nena que estén contínuament les
seves calces de fantasia. Com t'odio, t'he odiat des del primer
moment. Ja ho comentava el veïnat, una noia tan bufona que
llogava un pis per viure-hi sola... De tu s'ha dit que si el teu
pare t'havia fotut fora de casa, que si estaves embarassada i
volies ser una mare soltera, fins i tot que eres lesbiana -sobretot
quan els primers dies ensenyaves el pis a unes quantes amigues
teves- però després, al cap de no gaire, vas començar a trencar
el silenci de les nits amb els teus amants. Porca, més que porca!
Encara li encomanaràs una malatia d'aquelles al meu Josep. Doncs
que s'hi posi fulles, que no penso mamar-me el dit mai més. Quan
torni li ensenyaré la porta i així sabrà com les gasta la
Conxita. A les penes, punyalades, i si no n'hi ha prou, doncs
destralades. Xxsst! Nèstor, calla, no bordis. Que no veus que la
mestressa està rumiant? Ara et dono les teves galetes, però no
m'atabalis.
vaques
voladores
La
tercera pista del joc era curta, clara i concisa. Entre els plecs
d'aquell paperot es podien llegir perfectament les dues paraules que
encetaven el nou enigma: "VAQUES VOLADORES". Dues preguntes
immediates: per què "vaques", i per què
"voladores". En principi era una afirmació absurda, una
vaca era un animal pesant i sense ales. Per què, doncs, hauria volgut
volar, i no només una -que sempre hi havia una excepció en tot-
sinó diverses, diverses vaques fornides i pesants que viatjaven
alegrement pel cel. Potser no volaven sísicament; potser deixaven
volar la imaginació; potser les vaques tancaven els ulls i -amb el
brunzit de les mosques que les emprenyaven a tota hora- primer
s'alliberaven de les seves feixugues preocupacions i després
s'endinsaven en les mil i una fantasies de les inhòspites altures de
la ment. temptacions
divines
Ho
reconec, jo era un d'aquells petits dimoniets capaços de torturar
qualsevol ésser minúscul que se'm posés al davant. I un cop
capturat, doncs ara li arrancava una pota, ara una altra, després una
antena o una ala i finalment -per acabar l'agonia- li seccionava el
cap amb un cop sec i definitiu. No era conscient que els insectes
també patien, a la seva manera, és clar; que allò havia de fer mal
per força. Potser era un dolor insignificant comparat amb l'humà,
però bé que es retorçaven, bé que obrien la boca demanant auxili...
Calla, calla. I ara -instintivament- resulta que vull aixafar el
fomiguer de la meva terrassa. D'un sol cop, amb un sol "xap"
de sabata. I això que em considero una persona tranquil·la i més
aviat pacífica. Però tot plegat res de res, el peu se'm dispara en
veure-les. És instintiu, sí.
|