R O T A C I Ó .  

La cadira! Tots volen prendre’m la cadira! I fer-me fora! Eliminar-me! Ho veig en els seus ulls. I em neguiteja. Per sort la música encara sona. Una polca. Ja veus quin ritme més modern... Ei, però estic concentrat en la meva rotació. Curiosament la faig en el sentit contrari de les busques del rellotge, com si no volgués que el temps passi. Però passa, i tant que passa. No em pispeu la cadira. Malparits! La sort és decisiva. Com puc saber quan s’aturarà la música? Si pogués controlar-ho... Però això és cosa de l’home orquestra que han contractat pel meu aniversari. Qui ha dut aquest imbècil que em fa ballar la família al voltant de la taula? He de ser optimista. Queden quatre cadires. Massa. O potser massa poques. No ho sé. Tinc l’oportunitat de demostrar que sóc el patriarca. Que quedi clar que el poder és meu! Per això no m’han de prendre la cadira. La que sigui, qualsevol de les quatre. Ai, ai... La música! Corre! Seu! Sí! Teva! Ja està! Salvat! Ha, ha, ha! Qui us va parir a tots... m’ha anat de ben poc.

 V A C A N C E S  P A G A D E S .  

La copilot va abaixar la finestreta del cotxe i va preguntar al guardabosc on podien aparcar. Miri, va dir ell. Tenen dues opcions: o girar a l’esquerra i seguir per un camí de més de quinze quilòmetres o agafar el de la dreta, que en un moment els deixarà a tocar de la platja. La copilot va mirar al pilot, que era el seu marit, i aquest va indicar-li amb el cap que farien la dreta. Molt bé, va dir el guardabosc traient un bloc de papers. Seran 50 euros. La xifra els va fer rumiar la decisió. El camí de l’esquerra és gratuït, però molt perillós. Jo de vostès no l’agafaria. El seu cotxe no ho suportaria. El pilot i la copilot es van tornar a mirar i van preguntar si hi havia alguna tercera opció. No, va negar amb el cap. Llavors el guardabosc va abaixar el cap per apropar-se a la finestreta. El camí de l’esquerra és sinistre, en diuen ‘el suïcidi del diable’. El pilot i la copilot es van mirar sense deixar-se impressionar. Havien sentit mil llocs que portaven el nom del diable: ponts, gorges, pous, costes... i normalment eren interessants i fins i tot bonics. La copilot va preguntar per què si era un camí tant perillós existia com a opció per arribar a la platja. Senyora, a mi em paguen per aconsellar aquestes coses, ara... tenen plena llibertat per triar. Vostès mateixos, però aquí no poden estar-se parats. El guardabosc va donar un cop d’ull al vehicle. Si encara portessin un cotxe més preparat potser tindrien alguna possibilitat d’arribar. Però així... els sabrà greu destrossar-lo. El pilot va puntualitzar que el cotxe era de lloguer i que li era igual. Doncs penso que pagar 50 euros els sortirà molt més barat que la reparació. Els nens van alçar el cap per darrere el seient dels pares, encuriosits i morts de calor. El pàrquing és la millor opció, va insistir.

 R E - V O T .

He guanyat jo. -va dir el líder dels Blaus amb aparent serenitat. Que t’ho pensis! –va saltar el cap de llista dels Vermells. Nosaltres pactarem. Que pactareu? Amb qui? Doncs amb els Verds. Ha! Els Verds?! Segur, si no us poden ni veure, si us han criticat tota la campanya... Sí, però ara ja no. A més, prefereixen un govern ‘vermellós’ que ‘blavós’. Doncs jo no correria tant, perquè mira que si al final pacten amb nosaltres... Amb els Blaus? Sí home, vols que la gent se’ls tiri al coll? No, impensable. Oi que no, companys? El dels Blaus va ajustar-se la corbata, es va posar les mans a la              cintura i es va sentir esperonat pels seus. Som la llista més votada i no podeu anar en contra de la voluntat del poble. Oh, depèn com t’ho miris. Si ens sumem amb altres forces... Això és fer trampa! -va acusar-lo amb el dit. No, és democràtic. El que tu diguis, però jo he estat la força més votada. I què! La gent entendrà que pactem, la majoria ha marcat una clara tendència de canvi. Ni canvi ni hòsties! Que et dic que sí! Teniu més vots però heu perdut la majoria. El poble us ha castigat i demana a crits un relleu. Que no! Que aquest poble és Blau fins al moll de l’òs, i sempre ha estat així. Sempre no. -va rondinar el número dos dels Vermells. Si sumem Vermells i Verds som majoria, ja es va fer fa setze anys, recordes? I va ser un desastre... No és veritat! Ei, que també s’ha de contar amb els Grocs. -va dir algú. Els Grocs? Aquests només porten maldecaps! Molt bé, llavors qui ha de governar?

 E S T E M  E N  C O N T R A . 

Estic en contra de la manipulació dels mitjans de comunicació, de la tele, de la ràdio, dels diaris, que estan al servei dels polítics a través de comissaris corruptes. I què més! Estic en contra de les forces de la llei que són opressores i atempten contra les llibertats individuals i col·lectives. Molt bé! Ara sortiràs d’aquí! Dóna’m la mà. No. Pepe, ajuda’m! Els dos policies es van posar d’acord i van agafar el primer d’una tirallonga de manifestants. Ara jugarem a estirar cebes... A la de tres! Tot i que els companys l’agafaven per la panxa, amb la primera estrebada el manifestant ja va saltar de la renglera. Un de menys... Just el van atrapar, el van emmanillar i el van empènyer cap al furgó. Pepe, necessito un reforç. El policia va encarar un nou manifestant. A veure, tu, el de les rastes, de què estàs en contra? Qui, jo? Sí, tu! Doncs jo estic en contra dels hipòcrites que expliquen mentides, que ens fan la gara-gara al davant i ens critiquen per l’esquena. Com qui? Com els polítics, els metges i els publicistes. I què més? Estic en contra del poder judicial i que les persones se les jutgi segons l’advocat que es poden pagar. Molt bé, ja n’hi ha prou. Tres policies van estirar el manifestant amb totes les seves forces. No em deixeu, companys! La lluita és nostra! Primer li va saltar una espardenya i després li van esquinçar la samarreta jamaicana. Tornarem a vèncer! Cap al furgó! El van emmanillar i se’l van emportar al vehicle. Pepe, necessitem més efectius. El policia va fixar la vista en una noia amb cresta i plena de pearcings. Ara et toca a tu. Vull que em diguis de què estàs en contra.